LA GENERACIÓ QUE S’HA COLAT A LA HISTÒRIA

by marc chalamanch
0 comment

En temps on la memòria històrica sembla que hagi desaparegut engolida per dècades d’avis que han callat, de pares que han oblidat i de fills que han viscut en la ignorància del silenci, estan apareixent per l’horitzó els cavallers dels temps més foscos. I unes generacions desorientades en les que aquests entabanadors de veritats primàries troben els seus fans més cecs, per fanàtics, els segueixen cap un destí incert però que només és la repetició de la història de sempre.

Formo part de la generació que ha viscut millor de la història, encara m’ho diu el meu pare. Ell que és fill d’una guerra de la que encara sent entre malsons els bombardejos sobre Barcelona. Per això sempre ha contemplat el futur dels seus fills ple de negres boires. Una visió que el va comprometre a educar-nos sota la consciència de fer-nos lliures i capaços d’adaptar-nos a qualsevol repte, el que ara se’n diu resilients. A convertir-nos en creadors de les nostres pròpies vides i a posar en qüestió els estereotips socials que encara ens ofeguen. Ens va educar per convertir el re-qüestionament en acció, en superació, en ambició de canvi, en compromís de transformació personal i social.

La memòria és el peu que recolza el pas ferm cap endavant, el que permet conèixer nous horitzons perquè recordes els que ja has descobert. Per això és important per a mi no oblidar que sóc fill d’un pare que va perdre la mare per les misèries de la guerra. Que va viure la postguerra sense escola, camí de l’exili i va lluitar per no caure esclau dels aprofitats per així decidir ser l’amo del seu destí.

Sóc fill d’aquell pare que va emigrar sense estudis a Orléans, França, perquè li sonava a música de grans històries de lluites d’un somni americà, on hi va fer d’impressor i després de periodista per acabar guanyant el premi de poesia de la Ciutat d’Orléans.

El mateix que després va emigrar a Londres per netejar-hi els seus carrers mentre estudiava Alain a l’hora de l’entrepà. El que esdevé amb esforç infermer de l’hospital psiquiàtric més gran d’Anglaterra, el St. Bernard’s Hospital de Southall, on entre els malalts més violents i difícils hi va descobrir les virtuts de la no-violència. Aquell emigrant que més tard arriba a Alemanya també sense saber alemany i que als sis mesos publicava les cròniques de la lluita no-violenta mentre renunciava al casament que l’hauria promogut al capdamunt de la societat capitalista, per poder seguir sent lliure.

Aquell que va arribar anys més tard a Barcelona amb 6 idiomes després de recórrer sis mil quilòmetres en bicicleta donant conferències sobre llibertat, solidaritat i no-violència en un país sota l’estat d’excepció. Un pare que va decidir fer-se professor de Ioga enmig del franquisme, després d’oblidar al Che per estudiar el Satyagraha de Gandhi, haver conegut Lanza del Vasto i participat en el Maig del 68.

D’allà vinc, de la lluita de generacions reflectida en una. Amb la llegenda d’aquest cognom d’origen perdut en la història d’un petit poble del Pallars Jussà (Sant Miquel de La Vall). O del besavi patern que després d’anar a la guerra de Cuba va jurar que preferiria veure un fill mort que veure’l en un uniforme militar, o l’avi camioner que creuava el front feixista armat amb metralladores i bombes de mà per a tornar a Barcelona i retrobar la família.

Però ara tornen a tocar els tambors dels cavallers de la por per recordar-nos que som veritablement una generació que s’ha colat a la seva història. Els fills d’uns pares que amb la seva lluita van fer-los callar per obrir-nos el camí a tota una generació d’allò que mai haguéssim pogut realitzar. La que mai hauria d’haver tingut veu pròpia. La que mai hauria d’haver anat a la universitat, ni molt menys tenir el propi despatx o estar construint més enllà de les nostres fronteres. Perquè som la generació que hem entrat a la universitat sense saber què era, i hi vàrem sortir sense saber on estàvem, però que estem demostrant que si sabíem el que volíem. La generació que va canviar la universitat perquè mai abans hi havia pogut anar, la que no tenia padrins però que tenia les idees molt clares de perquè hi havíem passat.

I dic l’última generació perquè l’esquerda que vàrem aprofitar s’està tancant, la universitat està tornant a ser pels de sempre, i l’arquitectura i moltes altres carreres pels que ja no tenen res a guanyar perquè ho tenen tot guanyat. Som la generació dels últims i els primers arquitectes, músics, poetes, artistes… o enginyers, advocats o metges…. Soc la generació que va passar d’un pare dormint a l’andana d’una estació de trens gèlida al nord d’Europa a construir pel món de tots sense deixar de saber que provenia dels de la majoria.

Esperem que aquesta generació sàpiga ser digna de l’oportunitat de ser fills dels seus pares. Que sàpiga reflectir en cada un dels seus actes la força que ens ha portat fins aquí. Ser la generació que no pensa deixar tancar aquella escletxa que ens van obrir els nostres progenitors per colar-nos a la història sense que ningú ens hi hagués invitat.

Marc Chalamanch, fill de Jaume Chalamanch

You may also like

Leave a Comment

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que está de acuerdo con esto, pero puede optar por no participar si lo desea. Aceptar Read More

Política de privacidad y cookies