OVERLANDER

by marc chalamanch
0 comment

Començo a escriure des de l’Overlander, una Airstream de l’any 1975 que jeu entre ametllers, garrofers i un ramat d’ovelles avorrides.  És una caravana que va entrar a les nostres vides entre crits d’alegria després d’anys d’una recerca obsessionada, que bé poden imaginar els que em coneixen. Quan la vam trobar ja feia anys que havia creuat l’oceà per refugiar els Nirvana abans de les seves gires per Europa. Finalment va entrant a la nostra família sense fer gaire soroll, esperant el moment per posar-se en marxa i recorre junts el món. L’Overlander és una casa amb rodes sense arquitecte que és pura arquitectura. És una llar en moviment, que ens ha de portar a veure nous mons, millors, pitjors o diferents, contradictoris o no però reals a cada instant. Aquest és el lloc perfecte per escriure sobre una mirada personal del món perquè escriure necessita el seu lloc.

A la vida comencem escoltant per aprendre a agafar la paraula, aprenem a mirar mentre intentem entendre i fer-nos entendre. Però ràpidament ja volem parlar massa, com si ja ho sabéssim tot, defensant a ultrança les primeres ocurrències que ens arriben per protegir-nos de la nostra pròpia ignorància. Però l’adolescència moltes vegades s’allarga a tota la joventut o més enllà… alimentant xarlatans pretensiosos que imposen les seves veritats per sentir-se algú.

Després t’adones que el millor que podem fer és callar i escoltar, que hi ha masses coses per aprendre i que de veritats n’hi ha tantes com a buscadors d’elles. Però quedar-se en aquest punt és acabar submís als crits de creadors de veritats que adapten la seva opinió cap on bufa el vent. El silenci dels callats es converteix en la perillosa equidistància que és sempre còmplice voluntària o involuntàriament de les posicions més retrògrades, del pessimisme més inactiu.

Així que expressar una visió personal és la millor forma de contribuir a l’ampli debat sobre què fem per aquí i què podem fer per millorar-ho tot. Un debat infinit però no per això menys necessari encara que sigui només per trobar arguments a visions momentànies. Dir el que un pensa és despullar-se davant de tant voyeurista amagat darrera les pantalles. És un exercici de compromís amb un mateix i sobretot un esforç de síntesis per ordenar els mil coloms que volen entrelligats pels pensaments. Un compromís que té com únic objectiu no callar davant de cada una de les inquietuds a les que ens porta el nostre dia a dia.

Que cada paraula tingui el permís per poder ser contradita en la següent és només una mostra de seguir aprenent, de seguir mirant des de l’Overlander sempre en moviment.

Marc Chalamanch

You may also like

Leave a Comment

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia. Asumiremos que está de acuerdo con esto, pero puede optar por no participar si lo desea. Aceptar Read More

Política de privacidad y cookies